El funest punt de reflexió. A sobre, els autors del crim acompanyats d'alguns còmplices mercenaris.

Sense arribar als extrems del company Mai9, que, com sabreu, ha acabat dedicant una sèrie  d’apunts exclusivament a les, segons ell, escasses llums de l’alcalde de la nostra ciutat, val a dir que cada dia es corrobora més la meva tesi sobre el paternalisme del nostre ajuntament (de fet, de les administracions catalanes en general … penseu, sinó, en la revolució dels petits gestos). Jo no acabo de saber si l’Hereu és imbècil, però el que queda clar és que, qui sigui que pren les decisions a les diferents administracions d’aquest país, pensa que els que sí que ho som, d’imbècils, som els ciutadans de Catalunya (i, en especial, els de Barcelona, amb aquest característic esnobisme benpensant laboriosament forjat a cop de caçerolada en contra de la guerra de l’Irak).

Altra vegada, cal recordar que la cosa no tindria delicte si la campanya l’hagués muntat alguna entitat privada (i amb això no vull dir “capitalista-dolenta-amb-ànim-de-lucre”, sinó, simplement, que no sigui Estat), com la que va organitzar aquella rucada dels anuncis d’ateus als autobusos, que hagués pagat religiosament l’espai publicitari a la comunitat (que som tots nosaltres, alerta!), però que l’Ajuntament es gasti les meves peles en sensibilitzar-me té collons. Un procés participatiu no es fa, per exemple, tot pervertint a infants i adolescents en fer-los creure que llur opinió és important. En tot cas, que ens facin arribar, a tots els majors d’edat residents a la ciutat comtal, resums dels informes tècnics (d’enginyeria, d’urbanisme, etc.) que recolzen les diferents postures pel que fa la remodelació de la Diagonal (incloent-hi aquells que recomanen deixar-la tal com està i invertir aquests mil·lionets en quelcom de més profitós), si pot ser, tot penjant-los a la xarxa (que així estalviem paper i qui no disposi de connexió a casa seva que tregui el nas per alguna biblioteca pública – per cert, un exemple de bones polítiques de l’administració, tot sigui dit) i aleshores ja podrem decidir com si fóssim iguals als nostres governants, tal com vol l’esperit d’aquesta democràcia que sempre tenim a la boca. I si algú no els entén, o no acaba de trobar el temps per llegir-se’ls i, a la vegada, això l’indigna, que es foti, que l’Estat de Dret no és per ell.

Aquest senyor és catòlic?

Tot llegint l’entrevista a Mario Conde de  la contra de la Vanguardia d’avui he pensat en com de sovint em passa que, d’una manera instintiva tendeixo a pensar que si algun vivales ha acabat fent calerons deu ser que és gràcies a haver perpetrat alguns actes no gaire bonics. Com es pot veure, pot ser que això estigui en contradicció amb l’esperit neoliberal que destil·len les meves opinions quan em poso les ulleres de seriós (encara que no ho facin tant com les de l’amic mai9, que des que va tornar de Nova York, de tant en tant li agafa per lloar les virtuts del sistema social de l’Imperi). Si és que la llei és justa i dissenya un marc econòmic que garanteix una igualtat d’oportunitats a tothom i, a la vegada, els productes que acaben per produir diners són aquells que, entre tots, més demanem i, per tant (si és que hem de ser demòcrates) són els que podem considerar millors, en principi d’això n’hauria de resultar que aquells que són rics ho són perquè són bons. Però això és justament el contrari del que em diuen les meves entranyes.

El Dr. Jordi Sales,  a les lliçons del qual vaig tenir el plaer d’assistir quan feia la carrera de Filosofia a la UB, explicava que la cosa té una explicació religiosa. En efecte, als països de tradició catòlica hom tendeix a pensar que si algú té poder és perquè alguna dolenteria deu haver fer, en canvi, als d’arrel protestant, especialment calvinista,  la resposta seria més aviat que això és així perquè el paio  en qüestió vessa bondat. Independentment de què signifiqui ser bo (si ser una germana de la caritat o ser un crack ), si no m’equivoco , això té a veure amb qüestions de providència divina i determinació del desenvolupament de la creació, però això ja són figues d’un altre paner. Ara bé, com s’ho deuen fer els cristians heretges per passar de puntetes pel passatge del camell (o era una soga?) i l’agulla? En tot cas, sembla per tant que, per sort o per desgràcia, encara duem un tros de Sant Pare a l’ànima.

El Salvador de la Platja en acció i la pobra platja demanant pràctiques més sanes.

Recordeu aquesta campanya de l’Ajuntament de Barcelona de fa dos anys? Quants diners deuria costar al contribuent? És a dir, quants diners més que un senzill panell informatiu amb una còpia de l’ordenança municipal que prohibeixi embrutar les platges i on s’expliciti la sanció per fer-ho? Panell que, per cert, ens hauria tractat a tots com a ciutadans més que no pas com a nens a seduir.

Potser el problema rau en un altre lloc i hem de preguntar pels diners que costaria fer aplicar l’odenança a cop de guàrdia municipal. És a dir, pels diners de més en comparació amb el cost d’aquesta campanya. Potser l’Ajuntament no és paternalista, sinó simplement pragmàtic.

No ho sé.

És la primera vegada que veig això en un pla docent d’una assignatura a la universitat. Tot sigui dit que, tot i que aquest proper dia 26 torno a començar una carrera, a hores d’ara ja feia temps que no em matriculava a cap assignatura de llicenciatura (a partir d’ara, “grau”) així que pot ser que no sigui una novetat, però a mi m’ha sorprès. Que quedi clar que, si no m’equivoco, la presència d’aquest apartat al pla docent ve imposada per part de noves maneres de fer que s’estan introduint darrerament a la universitat. Amb això vull dir que estic convençut que el Dr. Turró l’hi ha inclòs, diguem-ne, per imperatiu legal, això ja es veu per l’elegantment neutre “introduir-se en el conreu de la vida teorètica” amb què ha resolt la papereta. Així, que quedi clar que aquest apunt no té per tema la qualitat de la feina de’n Turró (que, per altra banda, és molt alta en tot moment) si no el fet que es vegi obligat a incloure un apartat d’”Actituds, valors i normes” al pla docent.

No és el primer cop que em topo amb aquests tres mots junts, durant 5 anys he tingut la sort de ser professor d’educació secundària (ESO i Batxillerat) i podria dir que ja som vells coneguts. Apareixen al pla docent perquè aquell qui ha dissenyat els plans d’estudi vol que el professorat es faci explícit a si mateix quins són, precisament, les actituds, els valors i les normes que està presentant a l’alumnat amb l’assignatura que es disposa a desenvolupar.

Pel que sé, una actitud és la disposició (això és, la propensió a actuar d’una manera o altra) amb què una persona rep estímuls del entorn, les normes són proposicions que expressen allò que cal que passi (això és, meres proposicions prescriptives), i mai he sabut què és un valor (a part del fet de valer, és a dir, que es  reconegui comunament la importància de l’existència de la cosa que s’adjectiva), i amb això vull dir que en la retòrica dels valors (de la solidaritat, l’amistat, la tolerància, l’esforç i altres carrinclonades per l’estil) sempre hi ha hagut una pluralitat desendreçada que em desconcerta.

Però el que em preocupa aquí és el fet que a l’alma mater els professors s’hagin de plantejar coses com aquestes a l’hora de fer plans docents, no pas perquè em sembli que van molt atrafegats, sinó, precisament, per l’actitud que destil·la un imperatiu com aquest. En principi, a la universitat hom sempre hi ha trobat descoberta i transmissió de coneixement. Fins i tot, si el que s’hi ensenya és prou tècnic, també certes destreses. En tot cas, sempre hi hem trobat un ensenyament que es transmet de generació en generació, i l’apartat del pla docent a què em refereixo ara delata que hi ha qui pensa que a la universitat també hi ha de tenir lloc una educació, que, per definició, inclou aspectes morals, com és el cas de les coses que aquests tres mots designen.

I quan dic educació m’estic referint al procés pel qual es converteix un mer exemplar d’homo sapiens sapiens (això és, un infant) en una persona o, el que és el mateix, un exemplar de la mateixa espècie que sap controlar la seva animalitat per posar-se al servei de quelcom que reconeix com a més valuós. La meva tesi és que el problema rau en el fet que hi hagi qui pensi que a la universitat ho va a fer-s’hi persona, tal com resa una desafortunada afirmació del Dr. Estivill que no em deixa dormir des de fa 6 anys:

1. En primer lloc, si defensem que a la universitat hom ha d’ésser-hi educat, estem suposant que aquell que no pot o no vol assistir-hi és menys persona (i, per tant, menys ciutadà i susceptible a ésser subjecte de menys drets que aquells que sí que ho fan). Ves per on, una afirmació que estic convençut que va carregada de tota la bona inteció xirucaire del món, resulta que pot transmutar fàcilmenten una postura clarament elitista i , per tant, antidemocràtica.
2. En segon lloc, si la universitat, que és un centre acadèmic per adults, ha d’educar el seu alumnat, vol dir hi ha adults que han d’ésser educats, i això fa tuf de paternalisme. Quan hom arriba a la universitat (de fet, ja en el moment en què deixa l’educació obligatòria, sigui l’ESO o qualsevol altre nom que rebi en un futur) ja està educat o, si  no ho està, és el seu problema. És a dir, els únics ciutadans que cal educar són aquells que encara no ho són del tot, a saber, els nens. En el moment en què un altre adult vol educar-me (i, enaquest cas, fins i tot rep un sou que pago a través dels impostos) està suposant que està per sobre meu, que té l’extraordinària  facultat de saber què és el que a mi em convé, encara que jo no ho sàpiga.

Així que el fet de trobar un apartat com aquest en els plans docents de les assignatures de la facultat, que encara no sé si és conseqüència directa del Pla de Bolonya, o simplement la intelligentsia pedagògica de país ha aprofitat el canvi per ficar-hi mà, és símptoma d’un d’aquests dos fenòmens:

• O bé s’està convertint la universitat en una perllongació de l’escola, tot retardant l’aprenentatge d’autèntiques habilitats acadèmiques o professionals (i, de passada, reduïnt, només aparentment, el problema de l’atur); cosa que deixa els adults que volen anar (o tornar) a la universitat en una situació ben galdosa.
• O bé directament el govern d’aquesta santa nació pensa que ens ha d’educar, perquè, pobres de nosaltres no sabem què és el que ens interessa (i això enllaça amb tota una altra qüestió sobre les campanyes de sensibilització que mereixeria un altre apunt).

No sé quina de les dues alternatives és més lamentable.

L’extracte comença amb la cita següent del discurs de’n Monzó: “La literatura catalana està força bé. Sobretot si la comparem amb la situació del país, que s’està enfonsant, i que tal com el coneixíem està desapareixent.” I continua amb un compendi de l’opinió de Quim Monzó sobre la salut de la llengua catalana, que es veu que presenta un futur més pessimista que la del nostre benvolgut ex-president. Per les connotacions de l’expressió, suposarem que “que s’està enfonsant” és una mala cosa, és a dir, que la situació en què ens trobem hauria de ser una altra. Els motius del lament són bàsicament dos, 1)el descens de la proporció de catalans que empra la llegua catalana amb regularitat en la seva vida quotidiana i 2) la mala qualitat d’aquesta expressió, feta palesa paradigmàticament en la frondositat dels errors gramaticals presents a les expressions dels mitjans de comunicació de casa nostra. La qüestió de la salut del català és recorrent, bàsicament pel fet de trobar-nos en un règim administratiu ambigu i de tendir força sovint a identificar la llengua catalana com un dels nostres trets nacionals bàsics. Tanmateix, davant de reflexions d’aquest calibre sempre se’m presenten certs interrogants provocats per la contradicció d’aquestes preocupacions amb allò que sembla que hagi de ser una llengua. Expliquem-nos:

Si no m’equivoco, una llengua és un llenguatge natural bàsicament sonor (l’escriptura fonètica, com la nostra, no fa altra cosa que anotar-ne la sonoritat) que serveix principalment dues finalitats: 1) Descriure la realitat i, així, ésser un vehicle del coneixement i 2) comunicar aquest coneixement a algú altre. Evidentment aquesta definició pot ésser poc rigorosa (per més referències feu click aquí), però això no és el que m’importa ara, sinó el fet que la llengua serveixi per a alguna cosa, és a dir que sigui un mitjà. Un mitjà, per definició, serverix quelcom de superior i, és clar, no és pas una finalitat en si mateix.

Si això és així i, a la vegada, val la pena que els humans coneguem bé el món, és ben comprensible la preocupació per la mala qualitat del català emprat en l’entorn quotidià, en la mesura que la mala sintaxi i  la pobresa de vocabulari menen vers una manca de rigor que, en definitiva , provoca ignorància. Però això és una bona raó per lamentar-se de la mala qualitat de qualsevol llengua, no pas només de la catalana, oi? És a dir, què hi ha de dolent en el fet que cada dia s’empri menys el català o, que, altrament, es barregi de tal manera amb el castellà que tendeixi a formar una únic híbrid?

Com a catalanoparlant em pot saber greu que es perdi la llengua amb què els meus pares em van mostrar el món per primera vegada, però aquest “saber-me greu” és tan sols un sentiment, i no és difícil de capir que els sentiments són mals jutges a l’hora de decidir què és allò que està bé i què malament. El principi democràtic modern que reconeix els drets dels individus és precisament un triomf de l’equitat racional (que mira d’atorgar a cada cosa – en aquest cas, a cada ciutadà – allò que es mereix) per sobre de l’impuls del sentiment, i molt em temo que, per molt greu que em em sàpiga el fet contrari, no és un dret meu sentir-me bé perquè els alumnes de les nostres escoles parlen en català entre ells a l’hora de l’esbarjo. Això implicaria llur deure a fer-ho, i  em fa l’efecte que fer-lo complir menaria vers mètodes ben poc democràtics.

Una altra qüestió és que hi hagi entitats supraindividuals (com nacions o cultures) que tinguin drets (d’entrada, el dret a l’existència) però això ja són figues d’un altre paner.