"Pau germà, els diners no són importants..."

Encara que siguin dos quarts de dues d’un diumenge i, per variar, vagi molt curt de temps per poder acabar tot el que em vaig proposar fer aquest cap de setmana, m’ha semblat que aquest apunt de mai9 exigia una resposta prou ràpida.  Si he entès bé  la seva tesi (i em sembla que sí, perquè em recorda sospitosament una conversa que vam tenir presencialment … efectivament, tinc el privilegi de conèixer-lo en persona), defensa que la vida i els diners són coses separades i que, per tant, la el conjunt de directives que un ha de seguir quan pren decisions pel que fa aquests ha d’ésser diferent del que empra quan mena la seva vida.

D’entrada, la qüestió està mal plantejada ja que, suposant que sabem quina mena de cosa designa el concepte que anomenem amb l’expressió “la vida”, en el nostre cas, això no pot ser res més que tot plegat, i, és clar, tot plegat ho inclou tot. Si ho inclou tot és que inclou els diners. Per tant, tenir-se-les amb els temes de la vida significa tenir-se-les amb els temes de diners.

Els diners, per la seva banda, no són altra cosa que un títol que representa (més o menys fidelment…  avui això no toca) quantitat de capacitat de satisfacció de necessitats humanes. Així, si tot ha anat bé, els diners que jo tinc són una representació de la quantitat de necessitats que jo he satisfet a algú altre (quan me’ls he guanyat jo, és clar). Per tant, com sap tothom, els diners són un mitjà, en cert sentit, un mitjà absolut (això sí, però, no pas un mitjà per a tot), perquè ells solets no valen res, només serveixen per a alguna altra cosa que no sigui llur pròpia presència. Així, són una font de potència de fer coses, però és tan vell com el pensament occidental el coneixement del fet que, si bé l’absència de la potència de x implica l’absència de x, aquest condicional no és bidireccional i no és veritat que la presència de la potència de x impliqui la presència de x. Així, si c significa “fer moltes coses” i d “tenir molts diners” queda clar que:

-d → -c

És a dir, que “si no tens diners no pots fer moltes coses”. Aquest enunciat és lògicament equivalent al següent:

c → d

Això és, que “si fas moltes coses aleshores és que tens molts diners”. És clar, com diu el company mai9, que no és veritat que “si tens molts diners fas moltes coses”, com il·lustra amb el cas del bon nombre de quanyadors de loteria que no han sabut mantenir llur fortuna. En tot cas, no és sempre veritat, i és que ja es veu que no es segueix de l’enunciat anterior. Però això no significa que cal no agafar un taxi tot pensant si hom porta diners per agafar-lo, sinó ponderant si és una bona decisió econòmica. El “sinó” de la oració anterior està fora de lloc, ja que no agafar el taxi si avui és dia 20 de mes i el teu compte al banc no conté més de 150€ és una decisió econòmica sàvia i, en canvi si supera els 3000€  (i tornaràs a cobrar el darrer dia laborable) tant li fot, si agafes el taxi o no.

Així que millor que ens deixem de prejudicis resultants del costum de la seguretat monetària (cosa que en el cas de mai9, m’estranya, perquè em sembla que li conec èpoques passades de vaques flaques) que encara podríem ofendre algú (ep, que no pas a mi, eh?)

Aquest senyor és catòlic?

Tot llegint l’entrevista a Mario Conde de  la contra de la Vanguardia d’avui he pensat en com de sovint em passa que, d’una manera instintiva tendeixo a pensar que si algun vivales ha acabat fent calerons deu ser que és gràcies a haver perpetrat alguns actes no gaire bonics. Com es pot veure, pot ser que això estigui en contradicció amb l’esperit neoliberal que destil·len les meves opinions quan em poso les ulleres de seriós (encara que no ho facin tant com les de l’amic mai9, que des que va tornar de Nova York, de tant en tant li agafa per lloar les virtuts del sistema social de l’Imperi). Si és que la llei és justa i dissenya un marc econòmic que garanteix una igualtat d’oportunitats a tothom i, a la vegada, els productes que acaben per produir diners són aquells que, entre tots, més demanem i, per tant (si és que hem de ser demòcrates) són els que podem considerar millors, en principi d’això n’hauria de resultar que aquells que són rics ho són perquè són bons. Però això és justament el contrari del que em diuen les meves entranyes.

El Dr. Jordi Sales,  a les lliçons del qual vaig tenir el plaer d’assistir quan feia la carrera de Filosofia a la UB, explicava que la cosa té una explicació religiosa. En efecte, als països de tradició catòlica hom tendeix a pensar que si algú té poder és perquè alguna dolenteria deu haver fer, en canvi, als d’arrel protestant, especialment calvinista,  la resposta seria més aviat que això és així perquè el paio  en qüestió vessa bondat. Independentment de què signifiqui ser bo (si ser una germana de la caritat o ser un crack ), si no m’equivoco , això té a veure amb qüestions de providència divina i determinació del desenvolupament de la creació, però això ja són figues d’un altre paner. Ara bé, com s’ho deuen fer els cristians heretges per passar de puntetes pel passatge del camell (o era una soga?) i l’agulla? En tot cas, sembla per tant que, per sort o per desgràcia, encara duem un tros de Sant Pare a l’ànima.

I és que em sembla que ja n’hi ha prou que un bon nombre de no adscrits a cap fe concreta i, a la vegada, amb inquietuds intel·lectuals, deixin anar afirmacions tot sobreentenent que sense religió l’existència humana queda escapçada (o, fins i tot, que una moral com les que ens acostumen a semblar sensates queda fora de lloc). És evident que sóc creient en quelcom però, senyors, no suposem tan ràpidament que aquest quelcom són els braços acollidors d’un ésser suprem que quan va dissenyar el món em tenia present. La vida també té sentit prenent una cervesa amb un bon amic, o passejant diumenge a la tarda agafat de la mà amb la xicota, encara que sigui sota el silenci terrorífic de la immensitat de les estrelles (això és de’n Pascal? ara no ho recordo, ja m’ajudareu).

Dit això, si us mireu l’enllaç de la notícia que acabo d’agregar, veureu que l’esdeveniment en qüestió ha tingut lloc a les 12h del matí. Si  us fixeu en les darreres línies de la nota, veureu que es notifica que es suspendran les classes fins a les 14h. Potser no he entès en què consistia ben bé l’acte, però, si no m’equivoco, es tractava d’un acte promocional, organitzat per una empresa editorial amb la finalitat de vendre un producte en concret. Això és ben lícit, però em sembla que no es tracta d’un esdeveniment acadèmic de prou gruix com perquè sigui adient suspendre les clàsses. A la feinada que van fer Plató i a Aristòtil, que ja fa temps que no poden cobrar drets d’autor, se li ret més respecte tot anant a trencar-se les banyes a l’aula per entendre els seus textos que no pas escoltant (els quatre que no han baixat al bar) com faran aparició al quiosc.