El funest punt de reflexió. A sobre, els autors del crim acompanyats d'alguns còmplices mercenaris.

Sense arribar als extrems del company Mai9, que, com sabreu, ha acabat dedicant una sèrie  d’apunts exclusivament a les, segons ell, escasses llums de l’alcalde de la nostra ciutat, val a dir que cada dia es corrobora més la meva tesi sobre el paternalisme del nostre ajuntament (de fet, de les administracions catalanes en general … penseu, sinó, en la revolució dels petits gestos). Jo no acabo de saber si l’Hereu és imbècil, però el que queda clar és que, qui sigui que pren les decisions a les diferents administracions d’aquest país, pensa que els que sí que ho som, d’imbècils, som els ciutadans de Catalunya (i, en especial, els de Barcelona, amb aquest característic esnobisme benpensant laboriosament forjat a cop de caçerolada en contra de la guerra de l’Irak).

Altra vegada, cal recordar que la cosa no tindria delicte si la campanya l’hagués muntat alguna entitat privada (i amb això no vull dir “capitalista-dolenta-amb-ànim-de-lucre”, sinó, simplement, que no sigui Estat), com la que va organitzar aquella rucada dels anuncis d’ateus als autobusos, que hagués pagat religiosament l’espai publicitari a la comunitat (que som tots nosaltres, alerta!), però que l’Ajuntament es gasti les meves peles en sensibilitzar-me té collons. Un procés participatiu no es fa, per exemple, tot pervertint a infants i adolescents en fer-los creure que llur opinió és important. En tot cas, que ens facin arribar, a tots els majors d’edat residents a la ciutat comtal, resums dels informes tècnics (d’enginyeria, d’urbanisme, etc.) que recolzen les diferents postures pel que fa la remodelació de la Diagonal (incloent-hi aquells que recomanen deixar-la tal com està i invertir aquests mil·lionets en quelcom de més profitós), si pot ser, tot penjant-los a la xarxa (que així estalviem paper i qui no disposi de connexió a casa seva que tregui el nas per alguna biblioteca pública – per cert, un exemple de bones polítiques de l’administració, tot sigui dit) i aleshores ja podrem decidir com si fóssim iguals als nostres governants, tal com vol l’esperit d’aquesta democràcia que sempre tenim a la boca. I si algú no els entén, o no acaba de trobar el temps per llegir-se’ls i, a la vegada, això l’indigna, que es foti, que l’Estat de Dret no és per ell.

Aquest senyor és catòlic?

Tot llegint l’entrevista a Mario Conde de  la contra de la Vanguardia d’avui he pensat en com de sovint em passa que, d’una manera instintiva tendeixo a pensar que si algun vivales ha acabat fent calerons deu ser que és gràcies a haver perpetrat alguns actes no gaire bonics. Com es pot veure, pot ser que això estigui en contradicció amb l’esperit neoliberal que destil·len les meves opinions quan em poso les ulleres de seriós (encara que no ho facin tant com les de l’amic mai9, que des que va tornar de Nova York, de tant en tant li agafa per lloar les virtuts del sistema social de l’Imperi). Si és que la llei és justa i dissenya un marc econòmic que garanteix una igualtat d’oportunitats a tothom i, a la vegada, els productes que acaben per produir diners són aquells que, entre tots, més demanem i, per tant (si és que hem de ser demòcrates) són els que podem considerar millors, en principi d’això n’hauria de resultar que aquells que són rics ho són perquè són bons. Però això és justament el contrari del que em diuen les meves entranyes.

El Dr. Jordi Sales,  a les lliçons del qual vaig tenir el plaer d’assistir quan feia la carrera de Filosofia a la UB, explicava que la cosa té una explicació religiosa. En efecte, als països de tradició catòlica hom tendeix a pensar que si algú té poder és perquè alguna dolenteria deu haver fer, en canvi, als d’arrel protestant, especialment calvinista,  la resposta seria més aviat que això és així perquè el paio  en qüestió vessa bondat. Independentment de què signifiqui ser bo (si ser una germana de la caritat o ser un crack ), si no m’equivoco , això té a veure amb qüestions de providència divina i determinació del desenvolupament de la creació, però això ja són figues d’un altre paner. Ara bé, com s’ho deuen fer els cristians heretges per passar de puntetes pel passatge del camell (o era una soga?) i l’agulla? En tot cas, sembla per tant que, per sort o per desgràcia, encara duem un tros de Sant Pare a l’ànima.

El Salvador de la Platja en acció i la pobra platja demanant pràctiques més sanes.

Recordeu aquesta campanya de l’Ajuntament de Barcelona de fa dos anys? Quants diners deuria costar al contribuent? És a dir, quants diners més que un senzill panell informatiu amb una còpia de l’ordenança municipal que prohibeixi embrutar les platges i on s’expliciti la sanció per fer-ho? Panell que, per cert, ens hauria tractat a tots com a ciutadans més que no pas com a nens a seduir.

Potser el problema rau en un altre lloc i hem de preguntar pels diners que costaria fer aplicar l’odenança a cop de guàrdia municipal. És a dir, pels diners de més en comparació amb el cost d’aquesta campanya. Potser l’Ajuntament no és paternalista, sinó simplement pragmàtic.

No ho sé.

És la primera vegada que veig això en un pla docent d’una assignatura a la universitat. Tot sigui dit que, tot i que aquest proper dia 26 torno a començar una carrera, a hores d’ara ja feia temps que no em matriculava a cap assignatura de llicenciatura (a partir d’ara, “grau”) així que pot ser que no sigui una novetat, però a mi m’ha sorprès. Que quedi clar que, si no m’equivoco, la presència d’aquest apartat al pla docent ve imposada per part de noves maneres de fer que s’estan introduint darrerament a la universitat. Amb això vull dir que estic convençut que el Dr. Turró l’hi ha inclòs, diguem-ne, per imperatiu legal, això ja es veu per l’elegantment neutre “introduir-se en el conreu de la vida teorètica” amb què ha resolt la papereta. Així, que quedi clar que aquest apunt no té per tema la qualitat de la feina de’n Turró (que, per altra banda, és molt alta en tot moment) si no el fet que es vegi obligat a incloure un apartat d’”Actituds, valors i normes” al pla docent.

No és el primer cop que em topo amb aquests tres mots junts, durant 5 anys he tingut la sort de ser professor d’educació secundària (ESO i Batxillerat) i podria dir que ja som vells coneguts. Apareixen al pla docent perquè aquell qui ha dissenyat els plans d’estudi vol que el professorat es faci explícit a si mateix quins són, precisament, les actituds, els valors i les normes que està presentant a l’alumnat amb l’assignatura que es disposa a desenvolupar.

Pel que sé, una actitud és la disposició (això és, la propensió a actuar d’una manera o altra) amb què una persona rep estímuls del entorn, les normes són proposicions que expressen allò que cal que passi (això és, meres proposicions prescriptives), i mai he sabut què és un valor (a part del fet de valer, és a dir, que es  reconegui comunament la importància de l’existència de la cosa que s’adjectiva), i amb això vull dir que en la retòrica dels valors (de la solidaritat, l’amistat, la tolerància, l’esforç i altres carrinclonades per l’estil) sempre hi ha hagut una pluralitat desendreçada que em desconcerta.

Però el que em preocupa aquí és el fet que a l’alma mater els professors s’hagin de plantejar coses com aquestes a l’hora de fer plans docents, no pas perquè em sembli que van molt atrafegats, sinó, precisament, per l’actitud que destil·la un imperatiu com aquest. En principi, a la universitat hom sempre hi ha trobat descoberta i transmissió de coneixement. Fins i tot, si el que s’hi ensenya és prou tècnic, també certes destreses. En tot cas, sempre hi hem trobat un ensenyament que es transmet de generació en generació, i l’apartat del pla docent a què em refereixo ara delata que hi ha qui pensa que a la universitat també hi ha de tenir lloc una educació, que, per definició, inclou aspectes morals, com és el cas de les coses que aquests tres mots designen.

I quan dic educació m’estic referint al procés pel qual es converteix un mer exemplar d’homo sapiens sapiens (això és, un infant) en una persona o, el que és el mateix, un exemplar de la mateixa espècie que sap controlar la seva animalitat per posar-se al servei de quelcom que reconeix com a més valuós. La meva tesi és que el problema rau en el fet que hi hagi qui pensi que a la universitat ho va a fer-s’hi persona, tal com resa una desafortunada afirmació del Dr. Estivill que no em deixa dormir des de fa 6 anys:

1. En primer lloc, si defensem que a la universitat hom ha d’ésser-hi educat, estem suposant que aquell que no pot o no vol assistir-hi és menys persona (i, per tant, menys ciutadà i susceptible a ésser subjecte de menys drets que aquells que sí que ho fan). Ves per on, una afirmació que estic convençut que va carregada de tota la bona inteció xirucaire del món, resulta que pot transmutar fàcilmenten una postura clarament elitista i , per tant, antidemocràtica.
2. En segon lloc, si la universitat, que és un centre acadèmic per adults, ha d’educar el seu alumnat, vol dir hi ha adults que han d’ésser educats, i això fa tuf de paternalisme. Quan hom arriba a la universitat (de fet, ja en el moment en què deixa l’educació obligatòria, sigui l’ESO o qualsevol altre nom que rebi en un futur) ja està educat o, si  no ho està, és el seu problema. És a dir, els únics ciutadans que cal educar són aquells que encara no ho són del tot, a saber, els nens. En el moment en què un altre adult vol educar-me (i, enaquest cas, fins i tot rep un sou que pago a través dels impostos) està suposant que està per sobre meu, que té l’extraordinària  facultat de saber què és el que a mi em convé, encara que jo no ho sàpiga.

Així que el fet de trobar un apartat com aquest en els plans docents de les assignatures de la facultat, que encara no sé si és conseqüència directa del Pla de Bolonya, o simplement la intelligentsia pedagògica de país ha aprofitat el canvi per ficar-hi mà, és símptoma d’un d’aquests dos fenòmens:

• O bé s’està convertint la universitat en una perllongació de l’escola, tot retardant l’aprenentatge d’autèntiques habilitats acadèmiques o professionals (i, de passada, reduïnt, només aparentment, el problema de l’atur); cosa que deixa els adults que volen anar (o tornar) a la universitat en una situació ben galdosa.
• O bé directament el govern d’aquesta santa nació pensa que ens ha d’educar, perquè, pobres de nosaltres no sabem què és el que ens interessa (i això enllaça amb tota una altra qüestió sobre les campanyes de sensibilització que mereixeria un altre apunt).

No sé quina de les dues alternatives és més lamentable.

Tu què faries? … Tu tries.

No cerquis res divertit, no hi ha res.

Llegeix de totes maneres.

La meva pregunta és: Haguessis fet el mateix?

En un sopar de recaptació de fons per a una escola que atén a nins amb
discapacitats d’aprenentatge, el pare d’un dels estudiants va
pronunciar un discurs que mai serà oblidat per tots els que van
assistir. Després d’exalçar l’escola i el seu dedicat personal, va fer
una pregunta:

‘Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la
Natura, es fa amb perfecció. Tanmateix, el meu fill, Shay, no pot
aprendre coses que els altres nens fan. Ell no pot comprendre les
coses com altres nens ho fan. On és l’ordre natural de les coses al
meu fill?’

L’audiència va quedar en silenci davant la pregunta.

El pare va continuar. ‘Crec que quan un nin com en Shay, que era
mental i físicament discapacitat, entra en el món, apareix una
oportunitat de sentir la veritable naturalesa humana , i es veu en la
forma en què altres persones tracten a aquest nin’.

Després va contar la següent història:

En Shay i jo acabàvem de passar per un parc on alguns nens, en Shay ho
sabia, estaven jugant a beisbol. En Shay va preguntar, ‘Creus que em
deixaran jugar? Jo sabia que la majoria dels nois no volen a algú com
en Shay en el seu equip, però com a pare també vaig pensar que si al
meu fill se’l permetés jugar, això li donaria un molt necessari sentit
de pertinença, i una certa confiança de ser acceptat pels altres tot i
les seves mancances.

Em vaig acostar a un dels nins en el camp i li vaig preguntar (no
esperant treure’n gaire) si en Shay podria jugar. El nin va mirar al
seu voltant per orientar-se i va dir: ‘Estem perdent per sis carreres
i el joc es troba en la vuitena entrada. Crec que pot estar en el
nostre equip i provarem de posar-lo en el bat a la novena entrada ‘.

Shay es va moure cap al banc de l’equip i, amb un gran somriure, es
posà una camisa de l’equip. Jo mirava amb una petita llàgrima als ulls
i amb la calor en el meu cor. Els nins s’adonaren de la meva alegria
de veure el meu fill acceptat. Al final de la vuitena entrada, l’equip
de Shay va anotar unes carreres, però encara anava darrere per tres.

Al principi de la novena entrada, Shay es va posar un guant i va jugar
al camp dret. Encara que cap cop va anar pel seu costat, se’l veia
extasiat només pel fet de estar en el joc i en el camp, amb un
somriure d’orella a orella quan jo el saludava des de les grades.

Al final de la novena entrada, l’equip de Shay va anotar de nou.

Ara, amb dos fores i les bases carregades, la possible cursa
guanyadora era a base, i en Shay era el següent en el bat.

En aquesta conjuntura, deixarien que Shay colpejàs regalant així la
seva oportunitat de guanyar el joc? Sorprenentment, donaren el bat al
Shay. Tothom sabia que era impossible que colpejàs, perquè Shay tan
sols no sabia com sostenir el bat correctament, i molt menys connectar
amb la pilota.

Tanmateix, així com Shay s’anava acostant a la base, el llançador,
reconeixent que l’altre equip posava de banda el guanyar per aquest
moment en la vida de Shay, es va moure endavant uns pocs passos per
llançar la pilota suaument per tal de que Shay pogués almenys fer
contacte.

El primer llançament va arribar, i Shay va colpejar de forma maldestra i fallà.

El llançador va tornar a aproximar-se unes passes endavant per tornar
a tirar la bola suaument cap a Shay.

Així com la pilota arribà, Shay colpejà fluix pel terra i dret al llançador.

El joc ara ja seria acabat.

El llançador va recollir la pilota i fàcilment podria haver-la llançat
a la primera base.

Shay hauria estat fora, i això seria el final del joc. En canvi, el
pitcher va llençar la pilota per damunt del cap del primera base, fora
de l’abast de tots els companys.

Tot el món de les grades i tots dos equips van començar a cridar:
‘Shay, corre a la primera! Corre a la primera! Shay mai en la seva
vida havia corregut una distància tan llarga, però va arribar a la
primera base.

Arribà apressat a la base,amb els ulls ben oberts i amb cara de espantat.

Tots cridaren, ‘Corre a la segona, corre a la segona!’
Agafant alè, Shay amb gran dificultat partí cap a la segona, lluitant
emocionat per arribar a la base.

En el moment que Shay es girava cap a la segona base,el jugador de la
dreta tenia la pilota, era el més petit de tots, que ara tenia la seva
primera oportunitat de ser l’heroi del seu equip.

Podria haver llançat la bola a la segona base per a guanyar, però va
entendre las intencions del llançador per la qual cosa, també,
intencionadament va llençar la pilota alta i molt més amunt del cap
del jugador de la tercera base.

Shay va córrer cap a la tercera base delirant, al temps que els
corredors de davant seu voltaven les bases cap a casa.
Tots estaven cridant, ‘Shay, Shay, Shay, all the way Shay’ Shay va
arribar a la tercera base, perquè el seu contrincant va córrer a
ajudar-lo fent-lo girar en la direcció de la tercera base, i li va
cridar, ‘Corre a la tercera! Shay, Corre a la tercera!

Així que en Shay voltà la tercera, els nins d’ambdós equips, i els
espectadors, tots de peu cridaven: ‘Shay, ves a casa! Ves a casa!

Shay va anar a casa, trepitjà el sòl de casa, i va ser aclamat com
l’heroi que va colpejar el Grand Slam i va guanyar el joc del seu
equip.

‘Aquest dia’, va dir el pare suaument amb llàgrimes rodant ara pel seu
rostre, ‘els nois d’ambdós equips van contribuir a dur un tros de
veritable amor i humanitat en aquest món ».

Shay no va arribar a viure un altre estiu. Va morir aquest hivern,
sense oblidar mai que havia estat l’heroi. Em va fer tan feliç, el
retorn a casa i veure a la seva mare plena de llàgrimes abraçant el
seu petit heroi del dia!

I ara una mica de nota a peu d’aquesta història:

Tots estem disposats a enviar milers d’acudits a través de l’e-mail
sense un segon pensament, però quan es tracta d’enviar missatges sobre
les opcions de vida, la gent dubta.

El cru, vulgar, i sovint obscè, passa lliurement pel ciberespai, però
el debat públic sobre la decència és massa sovint suprimit en les
nostres escoles i llocs de treball.

Si estàs pensant en la transmissió d’aquest missatge, és probable que
estiguis classificant les persones de la llibreta d’adreces que no són
les «adequades» per rebre aquest tipus de missatge. Bé, la persona que
t’ho ha enviat considera que tots podem fer una diferència.

Tots tenim milers d’oportunitats cada dia per ajudar a realitzar
‘l’ordre natural de les coses».

Per tant, moltes interaccions aparentment trivials entre dues persones
ens presenten una elecció:

¿Potser aprofitarem una espurna d’amor i humanitat, o deixarem passar
aquestes oportunitats , deixant el món una mica més fred en el procés?

Un home savi va dir una vegada: tota societat és jutjada per com
tracta als seus menys afortunats d’entre ells.

Ara tens dues opcions:
1. Suprimeix
2. Fes lo córrer
El teu dia, pot ser un ‘Shay day’.

Com podeu veure, el text és una carrinclonada pròpia de l’exhibicionisme emocional a què alguns ianquis ens tenen acostumats amb les pel·lícules de Hollywood (que, tot sigui dit, a vegades s’agraeix com a entreteniment un diumenge a la tarda en què has pagat 7 euros entrar al cinema). No sabia d’on havia sortit, així que he cercat “shay day” al Google i em sembla haver descobert que es tracta d’una adaptació d’un poema d’un tal Nolan. Independentment de si la història és real o fictícia, i en aquest darrer cas, de si té cap valor estètic o ètic, m’ha fet pensar en un tema que em sembla que mereix atenció.

El discurs emocionat del pare en qüestió comença així: “Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la Natura, es fa amb perfecció.” Com es diu gràficament en castellà, craso error. Vegem-ho:

1. L’oració diu “quan no és interferida per influències externes”. Costa de saber què és una influència externa a la Natura. Si no m’equivoco, la Natura és l’univers sencer. És a dir, els arbres del bosc i els rierols d’ensomni són naturals, però també ho són les cuques toves (altrament dites “cucaratxes”), els encostipats, les nebuloses interestel·lars, el vent solar o, si més no això suposa el text, també els mateixos humans. I si els humans som part de la Natura, també ho són les nostres produccions, tal com els nius dels ocells també son un element natural. Així, acceptarem que els Bic Macs, la central nuclear d’Ascó (Vandellós II), la cimentera de Montcada o un CD de’n Robbie Williams també son elements naturals. De fet, per aquesta regla de tres, tot allò que és material i es troba, per tant, en les tres dimensions de l’espai i transcorre en el temps, és natural, perquè pertany a l’univers, oi? Això a no ésser que els humans no  siguem naturals, tot i ésser indubtablement (i, per tant, contradictòriament) un resultat de la dinàmica natural (perquè, som animals, oi?).
2. Per altra banda, la frase també diu que “tot el que fa la Natura, es fa amb perfecció. Literament, que una cosa és perfecta significa que està acabada (com diu aquí), però aquest “acabada” no significa una mera absència de continuïtat, sinó l’absència de mancança en la realització d’una finalitat. Si un gol del Messi és “perfecte” ho pot ésser perquè hi ha alguna cosa que s’espera de tots els gols, en general, el fet que siguin realitzats independentment de les trabes que el sofert equip defensor hi hagi posat. Per ser més prosaics i concrets (si és que el futbol encara alberga alguna mena de poesia), un bolígraf seria “perfecte” si realitzés del tot allò que s’espera de tot bolígraf, això és per exemple, si deixa una traça que és ben llegible sobre qualsevol tipus de paper, si escriu sigui quin sigui l’angle d’incidència sobre aquest suport, si no et fa suar les mans ni les cansa després de molta estona de fer-lo servir, etc. Evidentment, no hi ha res perfecte efectivament existent (o això sembla) perquè segurament tot ho podríem millorar, i quelcom perfecte ho és precisament, perquè està absolutament bé i, així, ja no pot ésser subjecte de cap millora. Però aquí el que és important és que, per tant, alguna cosa és bona en la mesura que satisfà la finalitat per la que fou creada. Però, quina finalitat tenen les coses no hem produït els humans (les quals vull pensar que són aquelles a què es refereix aquest pare en l’inici del seu discurs)?

Aquesta oració mostra el nus d’allò que fa que sigui emocionant la resta de la narració que enceta, ja que es tracta d’un dels elements bàsics de la cruïlla que conforma la pròpia existència humana en aquest món. La veritat és que la Natura en general no enten d’humanitat. És a dir, per a ella no hi ha finalitats, per això les coses que ella fa no poden ser perfectes o imperfectes, simplement són xerric dels engranatges d’un mecanisme cec i silenciós. Com és ben sabut, la zebra no mostra un patró ratllat al seu pelatge amb la finalitat de no ésser ingerida per part dels depredadors, simplement, a totes les zebres sense ratlles ja se les han menjades abans que tinguin descendència. El Sol no és al cel amb la finalitat d’escalfar-nos, proporcionar-nos energia o permetre’ns lluir cintura a les cales de Cadaqués, sinó que si no hi fos nosaltres tampoc. O, per acabar amb la meva didàctica paternalista, els gossos en zel no es senten atrets per les femelles de la seva espècie (i no només de la seva!) amb la finalitat de reproduir-se, el que de debò passa és que aquell gos frígid que un dia va néixer per casualitat no va tenir l’oportunitat, com és d’esperar, de llegar aquesta caracterítica a un fill seu. L’únic que queda clar que treballi amb finalitats som nosaltres, els humans, encara que ara no sigui el moment de saber quines són i de si són pertinents o no. Per això només allò fet per part nostre pot ser bo o dolent, perfecte o inacabat.

Per dir-ho d’una altra manera, la Natura passa de nosaltres, perquè passa de tot. Els humans som un estrany tros de Natura que no es troba en l’entorn natural com a casa, per això, precisament, la transformem per fer-nos cases. Per això és un escàndol que ens morim, o com és el cas, que neixin nens amb paràlisi cerebral o amb qualsevol altra dificultat per l’aprenentatge. Per això, com diu el text, en aquest món cal introduir-hi veritable amor i humanitat en aquest mon, perquè no hi ve inclòs de sèrie. Tractar un altre home amb discapacitats cerebrals com un igual no és atendre’s a l’ordre natural, sinó a l’inrevés, rebel·lar-si per introduir humanitat en un entorn on aquesta no hi era contemplada. Això, com es pot veure, té profundes implicacions en l’ecologisme de pandereta que, més enllà d’una legítima preocupació per la  sostenibilitat de la vida humana a la Terra, es precocupa pels drets dels braus en les manifestacions culturals ibèriques o per l’amenaçada existència del tigre siberià. Però això ja demanaria una altra entrada al blog.

En tot cas, sí que cal admetre que això que acabo d’escriure és així si Déu no existeix. Si, per contra, el Senyor va fer el món i va preveure que les girafes tinguessin el coll llarg amb alguna finalitat, tot plegat canvia. Ara bé, davant l’enigma que ens posa un Déu bo disenyant terratrèmols que provoquin grans onades a les costes asiàtiques sí que caldria admetre que els camins del Senyor son inescrutables, inescrutables del tot.