Aquest senyor és catòlic?

Tot llegint l’entrevista a Mario Conde de  la contra de la Vanguardia d’avui he pensat en com de sovint em passa que, d’una manera instintiva tendeixo a pensar que si algun vivales ha acabat fent calerons deu ser que és gràcies a haver perpetrat alguns actes no gaire bonics. Com es pot veure, pot ser que això estigui en contradicció amb l’esperit neoliberal que destil·len les meves opinions quan em poso les ulleres de seriós (encara que no ho facin tant com les de l’amic mai9, que des que va tornar de Nova York, de tant en tant li agafa per lloar les virtuts del sistema social de l’Imperi). Si és que la llei és justa i dissenya un marc econòmic que garanteix una igualtat d’oportunitats a tothom i, a la vegada, els productes que acaben per produir diners són aquells que, entre tots, més demanem i, per tant (si és que hem de ser demòcrates) són els que podem considerar millors, en principi d’això n’hauria de resultar que aquells que són rics ho són perquè són bons. Però això és justament el contrari del que em diuen les meves entranyes.

El Dr. Jordi Sales,  a les lliçons del qual vaig tenir el plaer d’assistir quan feia la carrera de Filosofia a la UB, explicava que la cosa té una explicació religiosa. En efecte, als països de tradició catòlica hom tendeix a pensar que si algú té poder és perquè alguna dolenteria deu haver fer, en canvi, als d’arrel protestant, especialment calvinista,  la resposta seria més aviat que això és així perquè el paio  en qüestió vessa bondat. Independentment de què signifiqui ser bo (si ser una germana de la caritat o ser un crack ), si no m’equivoco , això té a veure amb qüestions de providència divina i determinació del desenvolupament de la creació, però això ja són figues d’un altre paner. Ara bé, com s’ho deuen fer els cristians heretges per passar de puntetes pel passatge del camell (o era una soga?) i l’agulla? En tot cas, sembla per tant que, per sort o per desgràcia, encara duem un tros de Sant Pare a l’ànima.

I és que em sembla que ja n’hi ha prou que un bon nombre de no adscrits a cap fe concreta i, a la vegada, amb inquietuds intel·lectuals, deixin anar afirmacions tot sobreentenent que sense religió l’existència humana queda escapçada (o, fins i tot, que una moral com les que ens acostumen a semblar sensates queda fora de lloc). És evident que sóc creient en quelcom però, senyors, no suposem tan ràpidament que aquest quelcom són els braços acollidors d’un ésser suprem que quan va dissenyar el món em tenia present. La vida també té sentit prenent una cervesa amb un bon amic, o passejant diumenge a la tarda agafat de la mà amb la xicota, encara que sigui sota el silenci terrorífic de la immensitat de les estrelles (això és de’n Pascal? ara no ho recordo, ja m’ajudareu).

Tu què faries? … Tu tries.

No cerquis res divertit, no hi ha res.

Llegeix de totes maneres.

La meva pregunta és: Haguessis fet el mateix?

En un sopar de recaptació de fons per a una escola que atén a nins amb
discapacitats d’aprenentatge, el pare d’un dels estudiants va
pronunciar un discurs que mai serà oblidat per tots els que van
assistir. Després d’exalçar l’escola i el seu dedicat personal, va fer
una pregunta:

‘Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la
Natura, es fa amb perfecció. Tanmateix, el meu fill, Shay, no pot
aprendre coses que els altres nens fan. Ell no pot comprendre les
coses com altres nens ho fan. On és l’ordre natural de les coses al
meu fill?’

L’audiència va quedar en silenci davant la pregunta.

El pare va continuar. ‘Crec que quan un nin com en Shay, que era
mental i físicament discapacitat, entra en el món, apareix una
oportunitat de sentir la veritable naturalesa humana , i es veu en la
forma en què altres persones tracten a aquest nin’.

Després va contar la següent història:

En Shay i jo acabàvem de passar per un parc on alguns nens, en Shay ho
sabia, estaven jugant a beisbol. En Shay va preguntar, ‘Creus que em
deixaran jugar? Jo sabia que la majoria dels nois no volen a algú com
en Shay en el seu equip, però com a pare també vaig pensar que si al
meu fill se’l permetés jugar, això li donaria un molt necessari sentit
de pertinença, i una certa confiança de ser acceptat pels altres tot i
les seves mancances.

Em vaig acostar a un dels nins en el camp i li vaig preguntar (no
esperant treure’n gaire) si en Shay podria jugar. El nin va mirar al
seu voltant per orientar-se i va dir: ‘Estem perdent per sis carreres
i el joc es troba en la vuitena entrada. Crec que pot estar en el
nostre equip i provarem de posar-lo en el bat a la novena entrada ‘.

Shay es va moure cap al banc de l’equip i, amb un gran somriure, es
posà una camisa de l’equip. Jo mirava amb una petita llàgrima als ulls
i amb la calor en el meu cor. Els nins s’adonaren de la meva alegria
de veure el meu fill acceptat. Al final de la vuitena entrada, l’equip
de Shay va anotar unes carreres, però encara anava darrere per tres.

Al principi de la novena entrada, Shay es va posar un guant i va jugar
al camp dret. Encara que cap cop va anar pel seu costat, se’l veia
extasiat només pel fet de estar en el joc i en el camp, amb un
somriure d’orella a orella quan jo el saludava des de les grades.

Al final de la novena entrada, l’equip de Shay va anotar de nou.

Ara, amb dos fores i les bases carregades, la possible cursa
guanyadora era a base, i en Shay era el següent en el bat.

En aquesta conjuntura, deixarien que Shay colpejàs regalant així la
seva oportunitat de guanyar el joc? Sorprenentment, donaren el bat al
Shay. Tothom sabia que era impossible que colpejàs, perquè Shay tan
sols no sabia com sostenir el bat correctament, i molt menys connectar
amb la pilota.

Tanmateix, així com Shay s’anava acostant a la base, el llançador,
reconeixent que l’altre equip posava de banda el guanyar per aquest
moment en la vida de Shay, es va moure endavant uns pocs passos per
llançar la pilota suaument per tal de que Shay pogués almenys fer
contacte.

El primer llançament va arribar, i Shay va colpejar de forma maldestra i fallà.

El llançador va tornar a aproximar-se unes passes endavant per tornar
a tirar la bola suaument cap a Shay.

Així com la pilota arribà, Shay colpejà fluix pel terra i dret al llançador.

El joc ara ja seria acabat.

El llançador va recollir la pilota i fàcilment podria haver-la llançat
a la primera base.

Shay hauria estat fora, i això seria el final del joc. En canvi, el
pitcher va llençar la pilota per damunt del cap del primera base, fora
de l’abast de tots els companys.

Tot el món de les grades i tots dos equips van començar a cridar:
‘Shay, corre a la primera! Corre a la primera! Shay mai en la seva
vida havia corregut una distància tan llarga, però va arribar a la
primera base.

Arribà apressat a la base,amb els ulls ben oberts i amb cara de espantat.

Tots cridaren, ‘Corre a la segona, corre a la segona!’
Agafant alè, Shay amb gran dificultat partí cap a la segona, lluitant
emocionat per arribar a la base.

En el moment que Shay es girava cap a la segona base,el jugador de la
dreta tenia la pilota, era el més petit de tots, que ara tenia la seva
primera oportunitat de ser l’heroi del seu equip.

Podria haver llançat la bola a la segona base per a guanyar, però va
entendre las intencions del llançador per la qual cosa, també,
intencionadament va llençar la pilota alta i molt més amunt del cap
del jugador de la tercera base.

Shay va córrer cap a la tercera base delirant, al temps que els
corredors de davant seu voltaven les bases cap a casa.
Tots estaven cridant, ‘Shay, Shay, Shay, all the way Shay’ Shay va
arribar a la tercera base, perquè el seu contrincant va córrer a
ajudar-lo fent-lo girar en la direcció de la tercera base, i li va
cridar, ‘Corre a la tercera! Shay, Corre a la tercera!

Així que en Shay voltà la tercera, els nins d’ambdós equips, i els
espectadors, tots de peu cridaven: ‘Shay, ves a casa! Ves a casa!

Shay va anar a casa, trepitjà el sòl de casa, i va ser aclamat com
l’heroi que va colpejar el Grand Slam i va guanyar el joc del seu
equip.

‘Aquest dia’, va dir el pare suaument amb llàgrimes rodant ara pel seu
rostre, ‘els nois d’ambdós equips van contribuir a dur un tros de
veritable amor i humanitat en aquest món ».

Shay no va arribar a viure un altre estiu. Va morir aquest hivern,
sense oblidar mai que havia estat l’heroi. Em va fer tan feliç, el
retorn a casa i veure a la seva mare plena de llàgrimes abraçant el
seu petit heroi del dia!

I ara una mica de nota a peu d’aquesta història:

Tots estem disposats a enviar milers d’acudits a través de l’e-mail
sense un segon pensament, però quan es tracta d’enviar missatges sobre
les opcions de vida, la gent dubta.

El cru, vulgar, i sovint obscè, passa lliurement pel ciberespai, però
el debat públic sobre la decència és massa sovint suprimit en les
nostres escoles i llocs de treball.

Si estàs pensant en la transmissió d’aquest missatge, és probable que
estiguis classificant les persones de la llibreta d’adreces que no són
les «adequades» per rebre aquest tipus de missatge. Bé, la persona que
t’ho ha enviat considera que tots podem fer una diferència.

Tots tenim milers d’oportunitats cada dia per ajudar a realitzar
‘l’ordre natural de les coses».

Per tant, moltes interaccions aparentment trivials entre dues persones
ens presenten una elecció:

¿Potser aprofitarem una espurna d’amor i humanitat, o deixarem passar
aquestes oportunitats , deixant el món una mica més fred en el procés?

Un home savi va dir una vegada: tota societat és jutjada per com
tracta als seus menys afortunats d’entre ells.

Ara tens dues opcions:
1. Suprimeix
2. Fes lo córrer
El teu dia, pot ser un ‘Shay day’.

Com podeu veure, el text és una carrinclonada pròpia de l’exhibicionisme emocional a què alguns ianquis ens tenen acostumats amb les pel·lícules de Hollywood (que, tot sigui dit, a vegades s’agraeix com a entreteniment un diumenge a la tarda en què has pagat 7 euros entrar al cinema). No sabia d’on havia sortit, així que he cercat “shay day” al Google i em sembla haver descobert que es tracta d’una adaptació d’un poema d’un tal Nolan. Independentment de si la història és real o fictícia, i en aquest darrer cas, de si té cap valor estètic o ètic, m’ha fet pensar en un tema que em sembla que mereix atenció.

El discurs emocionat del pare en qüestió comença així: “Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la Natura, es fa amb perfecció.” Com es diu gràficament en castellà, craso error. Vegem-ho:

1. L’oració diu “quan no és interferida per influències externes”. Costa de saber què és una influència externa a la Natura. Si no m’equivoco, la Natura és l’univers sencer. És a dir, els arbres del bosc i els rierols d’ensomni són naturals, però també ho són les cuques toves (altrament dites “cucaratxes”), els encostipats, les nebuloses interestel·lars, el vent solar o, si més no això suposa el text, també els mateixos humans. I si els humans som part de la Natura, també ho són les nostres produccions, tal com els nius dels ocells també son un element natural. Així, acceptarem que els Bic Macs, la central nuclear d’Ascó (Vandellós II), la cimentera de Montcada o un CD de’n Robbie Williams també son elements naturals. De fet, per aquesta regla de tres, tot allò que és material i es troba, per tant, en les tres dimensions de l’espai i transcorre en el temps, és natural, perquè pertany a l’univers, oi? Això a no ésser que els humans no  siguem naturals, tot i ésser indubtablement (i, per tant, contradictòriament) un resultat de la dinàmica natural (perquè, som animals, oi?).
2. Per altra banda, la frase també diu que “tot el que fa la Natura, es fa amb perfecció. Literament, que una cosa és perfecta significa que està acabada (com diu aquí), però aquest “acabada” no significa una mera absència de continuïtat, sinó l’absència de mancança en la realització d’una finalitat. Si un gol del Messi és “perfecte” ho pot ésser perquè hi ha alguna cosa que s’espera de tots els gols, en general, el fet que siguin realitzats independentment de les trabes que el sofert equip defensor hi hagi posat. Per ser més prosaics i concrets (si és que el futbol encara alberga alguna mena de poesia), un bolígraf seria “perfecte” si realitzés del tot allò que s’espera de tot bolígraf, això és per exemple, si deixa una traça que és ben llegible sobre qualsevol tipus de paper, si escriu sigui quin sigui l’angle d’incidència sobre aquest suport, si no et fa suar les mans ni les cansa després de molta estona de fer-lo servir, etc. Evidentment, no hi ha res perfecte efectivament existent (o això sembla) perquè segurament tot ho podríem millorar, i quelcom perfecte ho és precisament, perquè està absolutament bé i, així, ja no pot ésser subjecte de cap millora. Però aquí el que és important és que, per tant, alguna cosa és bona en la mesura que satisfà la finalitat per la que fou creada. Però, quina finalitat tenen les coses no hem produït els humans (les quals vull pensar que són aquelles a què es refereix aquest pare en l’inici del seu discurs)?

Aquesta oració mostra el nus d’allò que fa que sigui emocionant la resta de la narració que enceta, ja que es tracta d’un dels elements bàsics de la cruïlla que conforma la pròpia existència humana en aquest món. La veritat és que la Natura en general no enten d’humanitat. És a dir, per a ella no hi ha finalitats, per això les coses que ella fa no poden ser perfectes o imperfectes, simplement són xerric dels engranatges d’un mecanisme cec i silenciós. Com és ben sabut, la zebra no mostra un patró ratllat al seu pelatge amb la finalitat de no ésser ingerida per part dels depredadors, simplement, a totes les zebres sense ratlles ja se les han menjades abans que tinguin descendència. El Sol no és al cel amb la finalitat d’escalfar-nos, proporcionar-nos energia o permetre’ns lluir cintura a les cales de Cadaqués, sinó que si no hi fos nosaltres tampoc. O, per acabar amb la meva didàctica paternalista, els gossos en zel no es senten atrets per les femelles de la seva espècie (i no només de la seva!) amb la finalitat de reproduir-se, el que de debò passa és que aquell gos frígid que un dia va néixer per casualitat no va tenir l’oportunitat, com és d’esperar, de llegar aquesta caracterítica a un fill seu. L’únic que queda clar que treballi amb finalitats som nosaltres, els humans, encara que ara no sigui el moment de saber quines són i de si són pertinents o no. Per això només allò fet per part nostre pot ser bo o dolent, perfecte o inacabat.

Per dir-ho d’una altra manera, la Natura passa de nosaltres, perquè passa de tot. Els humans som un estrany tros de Natura que no es troba en l’entorn natural com a casa, per això, precisament, la transformem per fer-nos cases. Per això és un escàndol que ens morim, o com és el cas, que neixin nens amb paràlisi cerebral o amb qualsevol altra dificultat per l’aprenentatge. Per això, com diu el text, en aquest món cal introduir-hi veritable amor i humanitat en aquest mon, perquè no hi ve inclòs de sèrie. Tractar un altre home amb discapacitats cerebrals com un igual no és atendre’s a l’ordre natural, sinó a l’inrevés, rebel·lar-si per introduir humanitat en un entorn on aquesta no hi era contemplada. Això, com es pot veure, té profundes implicacions en l’ecologisme de pandereta que, més enllà d’una legítima preocupació per la  sostenibilitat de la vida humana a la Terra, es precocupa pels drets dels braus en les manifestacions culturals ibèriques o per l’amenaçada existència del tigre siberià. Però això ja demanaria una altra entrada al blog.

En tot cas, sí que cal admetre que això que acabo d’escriure és així si Déu no existeix. Si, per contra, el Senyor va fer el món i va preveure que les girafes tinguessin el coll llarg amb alguna finalitat, tot plegat canvia. Ara bé, davant l’enigma que ens posa un Déu bo disenyant terratrèmols que provoquin grans onades a les costes asiàtiques sí que caldria admetre que els camins del Senyor son inescrutables, inescrutables del tot.