El funest punt de reflexió. A sobre, els autors del crim acompanyats d'alguns còmplices mercenaris.

Sense arribar als extrems del company Mai9, que, com sabreu, ha acabat dedicant una sèrie  d’apunts exclusivament a les, segons ell, escasses llums de l’alcalde de la nostra ciutat, val a dir que cada dia es corrobora més la meva tesi sobre el paternalisme del nostre ajuntament (de fet, de les administracions catalanes en general … penseu, sinó, en la revolució dels petits gestos). Jo no acabo de saber si l’Hereu és imbècil, però el que queda clar és que, qui sigui que pren les decisions a les diferents administracions d’aquest país, pensa que els que sí que ho som, d’imbècils, som els ciutadans de Catalunya (i, en especial, els de Barcelona, amb aquest característic esnobisme benpensant laboriosament forjat a cop de caçerolada en contra de la guerra de l’Irak).

Altra vegada, cal recordar que la cosa no tindria delicte si la campanya l’hagués muntat alguna entitat privada (i amb això no vull dir “capitalista-dolenta-amb-ànim-de-lucre”, sinó, simplement, que no sigui Estat), com la que va organitzar aquella rucada dels anuncis d’ateus als autobusos, que hagués pagat religiosament l’espai publicitari a la comunitat (que som tots nosaltres, alerta!), però que l’Ajuntament es gasti les meves peles en sensibilitzar-me té collons. Un procés participatiu no es fa, per exemple, tot pervertint a infants i adolescents en fer-los creure que llur opinió és important. En tot cas, que ens facin arribar, a tots els majors d’edat residents a la ciutat comtal, resums dels informes tècnics (d’enginyeria, d’urbanisme, etc.) que recolzen les diferents postures pel que fa la remodelació de la Diagonal (incloent-hi aquells que recomanen deixar-la tal com està i invertir aquests mil·lionets en quelcom de més profitós), si pot ser, tot penjant-los a la xarxa (que així estalviem paper i qui no disposi de connexió a casa seva que tregui el nas per alguna biblioteca pública – per cert, un exemple de bones polítiques de l’administració, tot sigui dit) i aleshores ja podrem decidir com si fóssim iguals als nostres governants, tal com vol l’esperit d’aquesta democràcia que sempre tenim a la boca. I si algú no els entén, o no acaba de trobar el temps per llegir-se’ls i, a la vegada, això l’indigna, que es foti, que l’Estat de Dret no és per ell.

El Salvador de la Platja en acció i la pobra platja demanant pràctiques més sanes.

Recordeu aquesta campanya de l’Ajuntament de Barcelona de fa dos anys? Quants diners deuria costar al contribuent? És a dir, quants diners més que un senzill panell informatiu amb una còpia de l’ordenança municipal que prohibeixi embrutar les platges i on s’expliciti la sanció per fer-ho? Panell que, per cert, ens hauria tractat a tots com a ciutadans més que no pas com a nens a seduir.

Potser el problema rau en un altre lloc i hem de preguntar pels diners que costaria fer aplicar l’odenança a cop de guàrdia municipal. És a dir, pels diners de més en comparació amb el cost d’aquesta campanya. Potser l’Ajuntament no és paternalista, sinó simplement pragmàtic.

No ho sé.