La virtut i les peles

Aquest senyor és catòlic?

Tot llegint l’entrevista a Mario Conde de  la contra de la Vanguardia d’avui he pensat en com de sovint em passa que, d’una manera instintiva tendeixo a pensar que si algun vivales ha acabat fent calerons deu ser que és gràcies a haver perpetrat alguns actes no gaire bonics. Com es pot veure, pot ser que això estigui en contradicció amb l’esperit neoliberal que destil·len les meves opinions quan em poso les ulleres de seriós (encara que no ho facin tant com les de l’amic mai9, que des que va tornar de Nova York, de tant en tant li agafa per lloar les virtuts del sistema social de l’Imperi). Si és que la llei és justa i dissenya un marc econòmic que garanteix una igualtat d’oportunitats a tothom i, a la vegada, els productes que acaben per produir diners són aquells que, entre tots, més demanem i, per tant (si és que hem de ser demòcrates) són els que podem considerar millors, en principi d’això n’hauria de resultar que aquells que són rics ho són perquè són bons. Però això és justament el contrari del que em diuen les meves entranyes.

El Dr. Jordi Sales,  a les lliçons del qual vaig tenir el plaer d’assistir quan feia la carrera de Filosofia a la UB, explicava que la cosa té una explicació religiosa. En efecte, als països de tradició catòlica hom tendeix a pensar que si algú té poder és perquè alguna dolenteria deu haver fer, en canvi, als d’arrel protestant, especialment calvinista,  la resposta seria més aviat que això és així perquè el paio  en qüestió vessa bondat. Independentment de què signifiqui ser bo (si ser una germana de la caritat o ser un crack ), si no m’equivoco , això té a veure amb qüestions de providència divina i determinació del desenvolupament de la creació, però això ja són figues d’un altre paner. Ara bé, com s’ho deuen fer els cristians heretges per passar de puntetes pel passatge del camell (o era una soga?) i l’agulla? En tot cas, sembla per tant que, per sort o per desgràcia, encara duem un tros de Sant Pare a l’ànima.

L’enyorança de la transcendència

Tres fets m’han fet pensar que potser podria dir això aquí: Que resulta que m’ha tocat corregir (per afinitats familiars) una intervenció a l’àmbit de Societat i Valors del Tercer Congrés Catalanista, que l’altre dia vaig assistir a la celebració de les noces d’un  bon company del Cardó i un amic meu (que no és aquest animal)  amb alguna copeta de més va dir-me que té molt més sentit casar-se per l’Església (encara que no es sigui creient) que no pas anar a cal jutge, i que aquest pobre blog (hostatjat per la gentilesa de l’animal en qüestió) ja estava massa oblidat.

I és que em sembla que ja n’hi ha prou que un bon nombre de no adscrits a cap fe concreta i, a la vegada, amb inquietuds intel·lectuals, deixin anar afirmacions tot sobreentenent que sense religió l’existència humana queda escapçada (o, fins i tot, que una moral com les que ens acostumen a semblar sensates queda fora de lloc). És evident que sóc creient en quelcom però, senyors, no suposem tan ràpidament que aquest quelcom són els braços acollidors d’un ésser suprem que quan va dissenyar el món em tenia present. La vida també té sentit prenent una cervesa amb un bon amic, o passejant diumenge a la tarda agafat de la mà amb la xicota, encara que sigui sota el silenci terrorífic de la immensitat de les estrelles (això és de’n Pascal? ara no ho recordo, ja m’ajudareu).

Nou disc d’Extraperlo

La portada de l'artefacte en qüestió

Llur lloc al myspace diu que “Desayuno Continental”, el nou disc dels Extraperlo, havia de sortir el 3 de març,  però ahir vaig rebre un correu-e d’una amiga que deia que ja es pot trobar a la FNAC (espero que la informació sigui bona). Resulta que jo havia estat cantant d’aquest grup (o del que queda d’ell) ara farà sis anys, quan encara actuàvem en concerts de festa major, no duia aquest nom, ni s’havia situat de ple en el panorama de la modernor nacional, com és el que sembla que està passant.

De fet, amb els seus integrants ens duem prou bé i ens en sortíem a l’hora de treballar, així que si vaig deixar la formació era perquè no tenia gaire temps i, principalment, perquè el meu paladar musical fou forjat als 90’s i allà s’ha quedat (sí, encara escolto NOFX, algun dia ja començaré un tractament).

Tot i això, l’esforç d’aquesta colla és sempre considerable, així que us recomano que treieu el nas pel seu myspace, els escolteu, i si us fan el pes, us apropeu a la botiga per comprar-lo (i no, aquest cop no en feu un torrent!).

A part d’això, espero un comentari dels companys de De Risio, audaços sociòlegs musicals que estic segur que estan al corrent de la pugna entre barretinaires i tropicals (com els estimats Extraperlo) en l’escena pop catalana (fixeu-vos, sinó, en la portada d’aquest recopliatori. )

En tot cas, per un cop repetiré el que proclamaven ells en una de les seves cançons: Que viva el Extraperlo!