L’enyorança de la transcendència

Tres fets m’han fet pensar que potser podria dir això aquí: Que resulta que m’ha tocat corregir (per afinitats familiars) una intervenció a l’àmbit de Societat i Valors del Tercer Congrés Catalanista, que l’altre dia vaig assistir a la celebració de les noces d’un  bon company del Cardó i un amic meu (que no és aquest animal)  amb alguna copeta de més va dir-me que té molt més sentit casar-se per l’Església (encara que no es sigui creient) que no pas anar a cal jutge, i que aquest pobre blog (hostatjat per la gentilesa de l’animal en qüestió) ja estava massa oblidat.

I és que em sembla que ja n’hi ha prou que un bon nombre de no adscrits a cap fe concreta i, a la vegada, amb inquietuds intel·lectuals, deixin anar afirmacions tot sobreentenent que sense religió l’existència humana queda escapçada (o, fins i tot, que una moral com les que ens acostumen a semblar sensates queda fora de lloc). És evident que sóc creient en quelcom però, senyors, no suposem tan ràpidament que aquest quelcom són els braços acollidors d’un ésser suprem que quan va dissenyar el món em tenia present. La vida també té sentit prenent una cervesa amb un bon amic, o passejant diumenge a la tarda agafat de la mà amb la xicota, encara que sigui sota el silenci terrorífic de la immensitat de les estrelles (això és de’n Pascal? ara no ho recordo, ja m’ajudareu).