Actituds, valors i normes

Fixeu-vos en aquest enllaç. No és altra cosa que un prosaic pla docent d’una assignatura sobre les Meditacions Metafísiques de René Descartes impartida pel Dr. Salvi Turró al segon cicle de la carrera de Filosofia a la UB.  Ara, fixeu-vos en el tercer apartat, que s’anomena “objectius de l’assignatura”. Veureu que, al seu torn, el seu tercer subapartat porta el títol de “Referits a actituds, valors i normes”.

És la primera vegada que veig això en un pla docent d’una assignatura a la universitat. Tot sigui dit que, tot i que aquest proper dia 26 torno a començar una carrera, a hores d’ara ja feia temps que no em matriculava a cap assignatura de llicenciatura (a partir d’ara, “grau”) així que pot ser que no sigui una novetat, però a mi m’ha sorprès. Que quedi clar que, si no m’equivoco, la presència d’aquest apartat al pla docent ve imposada per part de noves maneres de fer que s’estan introduint darrerament a la universitat. Amb això vull dir que estic convençut que el Dr. Turró l’hi ha inclòs, diguem-ne, per imperatiu legal, això ja es veu per l’elegantment neutre “introduir-se en el conreu de la vida teorètica” amb què ha resolt la papereta. Així, que quedi clar que aquest apunt no té per tema la qualitat de la feina de’n Turró (que, per altra banda, és molt alta en tot moment) si no el fet que es vegi obligat a incloure un apartat d’”Actituds, valors i normes” al pla docent.

No és el primer cop que em topo amb aquests tres mots junts, durant 5 anys he tingut la sort de ser professor d’educació secundària (ESO i Batxillerat) i podria dir que ja som vells coneguts. Apareixen al pla docent perquè aquell qui ha dissenyat els plans d’estudi vol que el professorat es faci explícit a si mateix quins són, precisament, les actituds, els valors i les normes que està presentant a l’alumnat amb l’assignatura que es disposa a desenvolupar.

Pel que sé, una actitud és la disposició (això és, la propensió a actuar d’una manera o altra) amb què una persona rep estímuls del entorn, les normes són proposicions que expressen allò que cal que passi (això és, meres proposicions prescriptives), i mai he sabut què és un valor (a part del fet de valer, és a dir, que es  reconegui comunament la importància de l’existència de la cosa que s’adjectiva), i amb això vull dir que en la retòrica dels valors (de la solidaritat, l’amistat, la tolerància, l’esforç i altres carrinclonades per l’estil) sempre hi ha hagut una pluralitat desendreçada que em desconcerta.

Però el que em preocupa aquí és el fet que a l’alma mater els professors s’hagin de plantejar coses com aquestes a l’hora de fer plans docents, no pas perquè em sembli que van molt atrafegats, sinó, precisament, per l’actitud que destil·la un imperatiu com aquest. En principi, a la universitat hom sempre hi ha trobat descoberta i transmissió de coneixement. Fins i tot, si el que s’hi ensenya és prou tècnic, també certes destreses. En tot cas, sempre hi hem trobat un ensenyament que es transmet de generació en generació, i l’apartat del pla docent a què em refereixo ara delata que hi ha qui pensa que a la universitat també hi ha de tenir lloc una educació, que, per definició, inclou aspectes morals, com és el cas de les coses que aquests tres mots designen.

I quan dic educació m’estic referint al procés pel qual es converteix un mer exemplar d’homo sapiens sapiens (això és, un infant) en una persona o, el que és el mateix, un exemplar de la mateixa espècie que sap controlar la seva animalitat per posar-se al servei de quelcom que reconeix com a més valuós. La meva tesi és que el problema rau en el fet que hi hagi qui pensi que a la universitat ho va a fer-s’hi persona, tal com resa una desafortunada afirmació del Dr. Estivill que no em deixa dormir des de fa 6 anys:

1. En primer lloc, si defensem que a la universitat hom ha d’ésser-hi educat, estem suposant que aquell que no pot o no vol assistir-hi és menys persona (i, per tant, menys ciutadà i susceptible a ésser subjecte de menys drets que aquells que sí que ho fan). Ves per on, una afirmació que estic convençut que va carregada de tota la bona inteció xirucaire del món, resulta que pot transmutar fàcilmenten una postura clarament elitista i , per tant, antidemocràtica.
2. En segon lloc, si la universitat, que és un centre acadèmic per adults, ha d’educar el seu alumnat, vol dir hi ha adults que han d’ésser educats, i això fa tuf de paternalisme. Quan hom arriba a la universitat (de fet, ja en el moment en què deixa l’educació obligatòria, sigui l’ESO o qualsevol altre nom que rebi en un futur) ja està educat o, si  no ho està, és el seu problema. És a dir, els únics ciutadans que cal educar són aquells que encara no ho són del tot, a saber, els nens. En el moment en què un altre adult vol educar-me (i, enaquest cas, fins i tot rep un sou que pago a través dels impostos) està suposant que està per sobre meu, que té l’extraordinària  facultat de saber què és el que a mi em convé, encara que jo no ho sàpiga.

Així que el fet de trobar un apartat com aquest en els plans docents de les assignatures de la facultat, que encara no sé si és conseqüència directa del Pla de Bolonya, o simplement la intelligentsia pedagògica de país ha aprofitat el canvi per ficar-hi mà, és símptoma d’un d’aquests dos fenòmens:

• O bé s’està convertint la universitat en una perllongació de l’escola, tot retardant l’aprenentatge d’autèntiques habilitats acadèmiques o professionals (i, de passada, reduïnt, només aparentment, el problema de l’atur); cosa que deixa els adults que volen anar (o tornar) a la universitat en una situació ben galdosa.
• O bé directament el govern d’aquesta santa nació pensa que ens ha d’educar, perquè, pobres de nosaltres no sabem què és el que ens interessa (i això enllaça amb tota una altra qüestió sobre les campanyes de sensibilització que mereixeria un altre apunt).

No sé quina de les dues alternatives és més lamentable.