Ciència-ficció de la bona

Portada de l'edició que he llegit

Ara farà una setmana que vaig acabar de llegir Fiasco, de l’Stanislaw Lem, un catacrack polonès de la ciència ficció que va escriure Solaris, una altra novel·la que va inspirar un parell de pel·lícules, la darrera d’elles protagonitzada per en George Clooney.

El llibre m’ha deixat tant esbatanat que he pensat que mereixia un apunt. Narra el viatge d’una nau espaial enviada per la humanitat pels volts del segle XXI per entrar en contacte amb els habitants suposadament civilitzats de Quinta. El “fiasco” en qüestió té lloc durant el procés d’intentar comunicar-se amb els quintans, i miro de no explicar més.

En tot cas, si no m’equivoco, es tracta d’un bon exemple de Hard Sci-Fi, l’home sembla tenir molt ben pensats tots els detalls tècnics de com podria tenir lloc una empresa com aquesta d’aquí dos-cents anys (o això em sembla, si algú té bons coneixements de física, l’ha llegit, i pensa que m’estic emocionant, que m’ho expliqui). A més, s’agraeix trobar una història on la vida alienígena intel·ligent tingui un aspecte creïble, i no es tracti d’humanoides verds amb trompetes a les orelles.

En resum, es tracta d’una lectura altament recomanable que, segons el meu parer posa la ciència ficció allà on li pertoca. I és que serveix molt bé com a banc de proves, no només de les possibilitats prometeiques que proporciona l’evolució geomètrica de la tecnologia, sinó que toca prou fons com per explorar l’estructura mateixa de la nostra naturalesa. Això és, les nostres esperances i els nostres pressupòsits, que irremeiablement creiem que són innats en tota intel·ligència mundana.