En fi, és l’any darwin, i es nota. Com en totes les bones explicacions de com funciona el món (en aquest cas la variabilitat de les espècies i la selecció natural) hi ha sempre algúna cosa que donem per certa i evident, però mirada de més aprop, resulta problemàtica. M’atreu especialment “la necessecitat de la perpetuació”, sense la qual no és possible cap dels exemples que dones. Així, té alguna finalitat, perpetuar-se?

Respondre negativament, implica que la vida és en sí mateixa una consequència de les lleis que governen el món. El món és, doncs, un espectacle.

Respondre afirmativament humanitza-divinitza el món.

Abans de decantar-nos per una o altra possibilitat, deixa’m analitzar més d’aprop el mecanisme que explica la diversitat de les espècies: la variabilitat. Es diu que aquesta és fruit de l’atzar.

(La selecció natural, en canvi, obeeix una llei subjecte sempre a la raó. Si no fos així, no ens podries haver convençut que un gos sense apetencies reproductives no podria procrear i per tant perpetuar-se. I de fet, si has posat aquest exemple deu ser perquè és imaginable un gos que no té apetencia sexual. I és per això que el Génesi explica com Déu dóna l’ordre als animals de reporduir-se: els beneeix i els ordena omplir el món, cosa que no fa amb les plantes. És a la natura de les plantes reproduïr-se de manera mecànica o automàtica, sense necessitat d’un instint.)

Tornem a la variabilitat i l’atzar. Deixa’m definir l’atzar com allò que no pot ser determinat a través d’una cadena de conseqüencies. Aquesta impossibilitat pot ser deguda a una impossibilitat “tècnica” o a una impossibilitat “natural”.

Si és degut a la primera, direm que caldria saber massa paràmetres per tal de poder dir amb certesa quin serà el resultat final de l’acció.

(l’atzar sempre és lligat a una acció; prescisament en la manera com definim l’acció definim també l’atzar. Això no seria significatiu si no fós perquè la mesura de l’atzar, que anomenarem probabilitat, depen del mode en que definim les accions. Per exemple, probabilitat de que un segment secant inscrit a un cercle tingui una determinada longitud depèn de com l’inserim dintre del cercle).

Encara a dins de la primera opció, el fet que nosaltres no tinguem accés a l’enorme quantitat d’informació que sería necessaria per tal de determinar el resultat de l’acció (i per tant esborrar l’atzar), no impossibilita imaginar un déu que tot ho sap que permeti concebre l’acompliment de les lleis de la natura.

(D’alguna manera vinc a dir que la natura es coneix a ella mateixa, fent abús d’una visó antropomorfica del món. Si no queda registrat tot el que succeeix, no podem pensar l’atzar com fruit de la ignorancia que l’home té precisament del que ha quedat enregistrat).

Aquesta manera d’entendre l’atzar permet una concepció completament determinista del món.

Analitzem la segona opció. Dir que la impossibilitat d’establir una cadena de conseqüencies és un impossibilitat natural, vol dir que no puc pensar o imaginar que Déu té tota la informació del món i per tant un coneixement deterministic de què o quin serà l’esdeveniment fruit de la nostra acció o de l’acció de la natura mateixa. Suposo que es comença a entreveure a on vull anar a parar. D’entrada aquesta opció no només possibilita el miracle, sinó també, i molt més important, la llibertat humana.

En efecte, de la ignorància de Déu sobre el Món, s’obre la possibilitat de que la meva tria no sigui un espectacle (un espectacle fet per a Ell, és a dir, que la finilatat de la meva existència sigui fer d’actor). Però a més, s’obre la possibilitat del miracle.

El miracle només té sentit com a violació d’una acció ben determinada que hauria d’haver ocorregut d’aquella i no d’aquesta altra manera. Precissament per la impossibilitat de l’home (o del déu que posseeix la màxima informació) de poder determinar quina opció és la que ha d’ocórrer (l’atzar intrínsec o fruit d’una impossibilitat natural de conèixer), la mateixa impossibilitat de distingir si tal o qual fet ha estat fruit d’un miracle. El miracle, seria una cosa així com una subtilesa de la finalitat.

Tornant a Darwin: la variabilitat de les espècies és degut a un procés físic. Si pensem que aquest procés atzarós que origina la variabilitat “és inescrutable”, estem fent lliure a Déu per donar-li la possibilitat d’intervenir sense haver de donar explicacions (o més haviat, per tal d’adonarnos de la seva intervenció ens caldria, precisament, la seva explicació).

Per tant, escollir una o altra opció (i ara no faig referència a l’atzar sino a la pregunta sobre la finalitat de perpetuar-se), és una postura, no pas una raó.

PS: Deixa’m fer-te una pregunta sobre els desastres naturals i el desampar de l’home (i dels altres animals) davant de catàstrofes naturals. En cas que déu existeixi, tal desampar és fruit d’un càstig diví?