La importància de la salut del català

Aquest matí Quim Monzó ha esmorzat amb Jordi Pujol, que, com és ben sabut, té una fundació amb el seu nom, la qual, entre altres coses, organitza aquesta mena de trobades matineres amb contingut. La d’avui ha donat els seus fruits, que he pogut sentir per Catalunya Ràdio i que teniu resumits a l’extracte del lloc web del Centre d’Estudis Jordi Pujol.

L’extracte comença amb la cita següent del discurs de’n Monzó: “La literatura catalana està força bé. Sobretot si la comparem amb la situació del país, que s’està enfonsant, i que tal com el coneixíem està desapareixent.” I continua amb un compendi de l’opinió de Quim Monzó sobre la salut de la llengua catalana, que es veu que presenta un futur més pessimista que la del nostre benvolgut ex-president. Per les connotacions de l’expressió, suposarem que “que s’està enfonsant” és una mala cosa, és a dir, que la situació en què ens trobem hauria de ser una altra. Els motius del lament són bàsicament dos, 1)el descens de la proporció de catalans que empra la llegua catalana amb regularitat en la seva vida quotidiana i 2) la mala qualitat d’aquesta expressió, feta palesa paradigmàticament en la frondositat dels errors gramaticals presents a les expressions dels mitjans de comunicació de casa nostra. La qüestió de la salut del català és recorrent, bàsicament pel fet de trobar-nos en un règim administratiu ambigu i de tendir força sovint a identificar la llengua catalana com un dels nostres trets nacionals bàsics. Tanmateix, davant de reflexions d’aquest calibre sempre se’m presenten certs interrogants provocats per la contradicció d’aquestes preocupacions amb allò que sembla que hagi de ser una llengua. Expliquem-nos:

Si no m’equivoco, una llengua és un llenguatge natural bàsicament sonor (l’escriptura fonètica, com la nostra, no fa altra cosa que anotar-ne la sonoritat) que serveix principalment dues finalitats: 1) Descriure la realitat i, així, ésser un vehicle del coneixement i 2) comunicar aquest coneixement a algú altre. Evidentment aquesta definició pot ésser poc rigorosa (per més referències feu click aquí), però això no és el que m’importa ara, sinó el fet que la llengua serveixi per a alguna cosa, és a dir que sigui un mitjà. Un mitjà, per definició, serverix quelcom de superior i, és clar, no és pas una finalitat en si mateix.

Si això és així i, a la vegada, val la pena que els humans coneguem bé el món, és ben comprensible la preocupació per la mala qualitat del català emprat en l’entorn quotidià, en la mesura que la mala sintaxi i  la pobresa de vocabulari menen vers una manca de rigor que, en definitiva , provoca ignorància. Però això és una bona raó per lamentar-se de la mala qualitat de qualsevol llengua, no pas només de la catalana, oi? És a dir, què hi ha de dolent en el fet que cada dia s’empri menys el català o, que, altrament, es barregi de tal manera amb el castellà que tendeixi a formar una únic híbrid?

Com a catalanoparlant em pot saber greu que es perdi la llengua amb què els meus pares em van mostrar el món per primera vegada, però aquest “saber-me greu” és tan sols un sentiment, i no és difícil de capir que els sentiments són mals jutges a l’hora de decidir què és allò que està bé i què malament. El principi democràtic modern que reconeix els drets dels individus és precisament un triomf de l’equitat racional (que mira d’atorgar a cada cosa – en aquest cas, a cada ciutadà – allò que es mereix) per sobre de l’impuls del sentiment, i molt em temo que, per molt greu que em em sàpiga el fet contrari, no és un dret meu sentir-me bé perquè els alumnes de les nostres escoles parlen en català entre ells a l’hora de l’esbarjo. Això implicaria llur deure a fer-ho, i  em fa l’efecte que fer-lo complir menaria vers mètodes ben poc democràtics.

Una altra qüestió és que hi hagi entitats supraindividuals (com nacions o cultures) que tinguin drets (d’entrada, el dret a l’existència) però això ja són figues d’un altre paner.