Dóna’m pa i anomena’m…

"Pau germà, els diners no són importants..."

Encara que siguin dos quarts de dues d’un diumenge i, per variar, vagi molt curt de temps per poder acabar tot el que em vaig proposar fer aquest cap de setmana, m’ha semblat que aquest apunt de mai9 exigia una resposta prou ràpida.  Si he entès bé  la seva tesi (i em sembla que sí, perquè em recorda sospitosament una conversa que vam tenir presencialment … efectivament, tinc el privilegi de conèixer-lo en persona), defensa que la vida i els diners són coses separades i que, per tant, la el conjunt de directives que un ha de seguir quan pren decisions pel que fa aquests ha d’ésser diferent del que empra quan mena la seva vida.

D’entrada, la qüestió està mal plantejada ja que, suposant que sabem quina mena de cosa designa el concepte que anomenem amb l’expressió “la vida”, en el nostre cas, això no pot ser res més que tot plegat, i, és clar, tot plegat ho inclou tot. Si ho inclou tot és que inclou els diners. Per tant, tenir-se-les amb els temes de la vida significa tenir-se-les amb els temes de diners.

Els diners, per la seva banda, no són altra cosa que un títol que representa (més o menys fidelment…  avui això no toca) quantitat de capacitat de satisfacció de necessitats humanes. Així, si tot ha anat bé, els diners que jo tinc són una representació de la quantitat de necessitats que jo he satisfet a algú altre (quan me’ls he guanyat jo, és clar). Per tant, com sap tothom, els diners són un mitjà, en cert sentit, un mitjà absolut (això sí, però, no pas un mitjà per a tot), perquè ells solets no valen res, només serveixen per a alguna altra cosa que no sigui llur pròpia presència. Així, són una font de potència de fer coses, però és tan vell com el pensament occidental el coneixement del fet que, si bé l’absència de la potència de x implica l’absència de x, aquest condicional no és bidireccional i no és veritat que la presència de la potència de x impliqui la presència de x. Així, si c significa “fer moltes coses” i d “tenir molts diners” queda clar que:

-d → -c

És a dir, que “si no tens diners no pots fer moltes coses”. Aquest enunciat és lògicament equivalent al següent:

c → d

Això és, que “si fas moltes coses aleshores és que tens molts diners”. És clar, com diu el company mai9, que no és veritat que “si tens molts diners fas moltes coses”, com il·lustra amb el cas del bon nombre de quanyadors de loteria que no han sabut mantenir llur fortuna. En tot cas, no és sempre veritat, i és que ja es veu que no es segueix de l’enunciat anterior. Però això no significa que cal no agafar un taxi tot pensant si hom porta diners per agafar-lo, sinó ponderant si és una bona decisió econòmica. El “sinó” de la oració anterior està fora de lloc, ja que no agafar el taxi si avui és dia 20 de mes i el teu compte al banc no conté més de 150€ és una decisió econòmica sàvia i, en canvi si supera els 3000€  (i tornaràs a cobrar el darrer dia laborable) tant li fot, si agafes el taxi o no.

Així que millor que ens deixem de prejudicis resultants del costum de la seguretat monetària (cosa que en el cas de mai9, m’estranya, perquè em sembla que li conec èpoques passades de vaques flaques) que encara podríem ofendre algú (ep, que no pas a mi, eh?)

Una altra manera de matar el temps a internet

Peripècies de la vida, resulta que sembla que potser començo a guanyar-me alguna garrofa muntant pàgines webs, que diria la meva àvia si aixequés el cap. Ara bé com que el que en realitat està pasant és que estudio informàtica a la UOC, les meves dots de disseny gràfic no estan essent particularment cultivades. Endevineu, sinó, del tema de Wordpress d’aquest blog, quin és l’únic element que he dissenyat jo … efectivament, el, diguem-ne, logotip amb el nom de la cosa que hi ha dalt de l’esquerre, que, com a mínim, es dóna patades amb el verd del botó de cerca que hi ha a mà dreta (que, per cert, conté l’única String que no he pogut caçar entre el codi, i per això segueix en anglès). En pro de l’estètica universal, i de la salud de la meva butxaca, m’he posat a cercar ajudes pels internets, i he trobat coses com aquestes:

Com pot ser que doni tant de si?

Són generadors d’esquemes de color que, una vegada triat un to base, et proporcionen els que hi encaixen seguin certs patrons matemàtics. N’he trobat dos que paguen prou la pena: http://colorschemedesigner.com/, que em sembla que és d’un txec o polonès amb molta fe (o molt poca feina) i és clar, un del monstre de San José, http://kuler.adobe.com/ que, tot i ésser menys complet tècnicament (de fet no produeix ell l’esquema, sinó que és una base de dades d’esquemes produïts per ànimes caritatives avorrides) té un no sé què que et fa sentir molt elegant i modern, a la cresta de la onada.

En tot cas, és clar, el que ha acabat passant, és que m’he acabat pasant massa quarts d’hora jugant amb la maquineta i encara queden les bases de dades per dissenyar.

Punt de reflexió per a cacerolaire autosatisfet

L’altre dia, mentre tornava cap a casa amb la xicota i un parell d’amics a altes hores de la matinada, vam tenir la dubtosa fortuna de descobrir, pintat sobre un dels passejos de la Diagonal, un dels punts de reflexió per donants d’idees que el paràs de l’Ajuntament hi ha habilitat. Segons el que diu aquesta notícia del mateix consistori, la poca-soltada en qüestió hi és, com a mínim, des de principis de juny,  però la meva poca afició als sans hàbits d’estar al dia de l’actualitat i de moure’m més enllà d’un radi d’un quilòmetre de casa meva ha fet que no en sapigués res fins ara. Per aquells afortunats que encara no heu hagut aquesta troballa tan indigesta, aquí en teniu una imatge:

El funest punt de reflexió. A sobre, els autors del crim acompanyats d'alguns còmplices mercenaris.

Sense arribar als extrems del company Mai9, que, com sabreu, ha acabat dedicant una sèrie  d’apunts exclusivament a les, segons ell, escasses llums de l’alcalde de la nostra ciutat, val a dir que cada dia es corrobora més la meva tesi sobre el paternalisme del nostre ajuntament (de fet, de les administracions catalanes en general … penseu, sinó, en la revolució dels petits gestos). Jo no acabo de saber si l’Hereu és imbècil, però el que queda clar és que, qui sigui que pren les decisions a les diferents administracions d’aquest país, pensa que els que sí que ho som, d’imbècils, som els ciutadans de Catalunya (i, en especial, els de Barcelona, amb aquest característic esnobisme benpensant laboriosament forjat a cop de caçerolada en contra de la guerra de l’Irak).

Altra vegada, cal recordar que la cosa no tindria delicte si la campanya l’hagués muntat alguna entitat privada (i amb això no vull dir “capitalista-dolenta-amb-ànim-de-lucre”, sinó, simplement, que no sigui Estat), com la que va organitzar aquella rucada dels anuncis d’ateus als autobusos, que hagués pagat religiosament l’espai publicitari a la comunitat (que som tots nosaltres, alerta!), però que l’Ajuntament es gasti les meves peles en sensibilitzar-me té collons. Un procés participatiu no es fa, per exemple, tot pervertint a infants i adolescents en fer-los creure que llur opinió és important. En tot cas, que ens facin arribar, a tots els majors d’edat residents a la ciutat comtal, resums dels informes tècnics (d’enginyeria, d’urbanisme, etc.) que recolzen les diferents postures pel que fa la remodelació de la Diagonal (incloent-hi aquells que recomanen deixar-la tal com està i invertir aquests mil·lionets en quelcom de més profitós), si pot ser, tot penjant-los a la xarxa (que així estalviem paper i qui no disposi de connexió a casa seva que tregui el nas per alguna biblioteca pública – per cert, un exemple de bones polítiques de l’administració, tot sigui dit) i aleshores ja podrem decidir com si fóssim iguals als nostres governants, tal com vol l’esperit d’aquesta democràcia que sempre tenim a la boca. I si algú no els entén, o no acaba de trobar el temps per llegir-se’ls i, a la vegada, això l’indigna, que es foti, que l’Estat de Dret no és per ell.